Aviat farà un any d’aquell dia que tots i totes les berguedanes vam maleir, un dia que va deixar-nos sense un berguedà que totes coneixíem d’una manera o altre, un dia que portà la ràbia i la impotència. La ràbia de saber que es podria haver evitat i la impotència davant d’un fet que era qüestió de temps que succeís ja que ni la gent que la va protagonitzar, ni les armes que van utilitzar, eren noves pel jovent berguedà. I encara així, aquesta gent va poder tornar a agredir, fins aconseguir assassinar a en J. M. Isanta. No és d’estranyar, doncs, que el jovent i el poble de Berga sortís al carrer a manifestar la seva ràbia, la seva ràbia a una vergonyosa actuació policial.
Tot i així, alguns s’han dedicat a defensar-se (per no reconèixer els errors) traspassant les responsabilitats al jovent berguedà, acusant-nos d’ésser el motiu de “l’absència” i del retard de l’actuació policial. Potser també és culpa nostra que durant els tres dies de dol la caserna dels Mossos d’Esquadra de Berga no tingués la senyera a mig pal.
Gràcies als mitjans de comunicació, i a certs personatges que els han defensat aferrissadament, n’han sortit mig ben parats fora del Berguedà, s’han refugiat a una manifestació que es va realitzar contra els mossos, però en aquest cas tampoc han explicat el perquè de la manifestació. Una operació contra la droga, acompanyada d’una desmesurada actuació policial, amb diversos hospitalitzats, en va ser la causa.
Tot i les criminalitzacions cap al jovent berguedà, encara hi ha gent que lluita perquè es faci justícia, gent que lluita perquè el record del jove Isanta no desaparegui del nostre dia a dia. És gràcies a ells que avui encara podem trobar pancartes, cartells, actes i activitats recordant l’Isanta i demanant justícia per uns fets que fan posar la pell de gallina. Una justícia que encara no ha arribat, perquè amb l’assassinat de l’Isanta no es van acabar les agressions, ans al contrari, a aquest se li van sumar amenaces al jovent berguedà i noves agressions amb total impunitat, lluint les armes pel carrer tot rient-se de la persona que acabaven d’apallissar.
El cas de Berga, però, no és un cas aïllat, no en tots els casos es produeix l’assassinat, però no per això se n’ha de treure importància. El record d’en Josep, d’en Guillem, d’en Roger i de totes les agressions que es produeixen arreu del territori, protagonitzades per delinqüents moltes vegades organitzats políticament, han de servir perquè aquests fets no es tornin a repetir i per poder bastir una lluita social forta contra aquestes agressions i contra el sistema que les genera.
Cap agressió sense resposta, Josep Isanta: ni oblit, ni perdó!
