Les coses es poden mirar des de moltes bandes i es poden explicar de moltes maneres. Ja fa uns anys que a les universitats catalanes s’està implantant el famós Pla de Bolonya o Espai Europeu d’Ensenyament Superior (EEES) i alguns tenen la gosaria de dir, fins i tot, que aquest s’està implantant amb l’acceptació de la comunitat educativa. És sabut que la majoria dels estudiants estan passant de tot, però això respon a una acceptació o a una resignació general?
Acceptar tot el que ens llencen a sobre, preferir no perdre el temps opinant, o no molestar-se per informar-se sobre qüestions que ens afecten, és, també sabut, la tònica d’aquests temps. D’aquesta manera s’aconsegueix aprovar normatives sense cap mena de participació del sector al que va destinada i, a més, moltes vegades, sense rebre cap queixa. El sistema ha integrat a les nostres vides que hem de cercar el nostre benestar, i a més ens fa creure que el benestar no s’aconsegueix lluitant per solucionar allò que t’impedeix el benestar sinó que aquest s’aconsegueix per mitjà de béns materials, d’aquesta manera, ens dóna més “benestar” un cotxe nou que no solucionar els nostres problemes econòmics.
I així han aconseguit silenciar una societat que, malgrat viure precàriament, amb hipoteques, crèdits i fent màgia per arribar a final de mes, resta satisfeta amb la casa pròpia, el cotxe nou o qualsevol altre bé tangible. Han aconseguit relegar a segon terme aquells problemes que haurien de ser de primer ordre i així el sistema resta fora de perill.
Amb aquest panorama, no és d’estranyar que els i les estudiantes segueixin la mateixa línia. No es preocupen per l’EEES perquè pensen que la seva opinió serveix de ben poc, que no són ningú per dir-hi res. A aquesta percepció s’hi suma el fet que no aporta cap mena de satisfacció fer-ho i automàticament, segurament sense ni adonar-se’n, es resignen i comencen a obviar tot allò que els hi suposa un problema ja que tenen la percepció de no poder fer res per solucionar-ho.
No crec que estiguem davant d’una societat passiva ni passota, estem davant d’una societat resignada inconscientment. Víctimes d’un sistema que persegueix a la dissidència i a les veus crítiques perquè són les que el fan perillar. Per evitar les veus crítiques no n’hi ha prou de silenciar-les, també s’ha d’evitar que creixin perquè mai esdevinguin massa fortes per silenciar-les. Malgrat això, tothom té preocupacions i inquietuds, això no es pot evitar, la solució, doncs, resta en introduir a la societat unes preocupacions i inquietuds que s’allunyin de qüestionar el mateix sistema per salvaguardar-lo i a l’hora fer creure que posar-lo en dubte no serveix de res.
Lògicament, i per sort, és impossible silenciar i persuadir a tothom, i les veus crítiques existeixen i existiran, però són massa poques per suposar cap terrabastall. El sistema, però, n’és conscient del poder que tenen i del problema que suposaria que aquestes augmentessin, encara que fos una mica, per això hi dedica tants recursos per silenciar-les.
