Són moltes les coses que podria explicar: experiències, situacions, sensacions… sobre l’ocupació de facultats de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Des del 17 de novembre que vam iniciar les ocupacions de les aules, començant per la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia arribant fins a un total de 5 facultats i amb una previsió d’acabar ocupant totes les facultats menys la Facultats de Veterinària i la Facultat de Traducció i Interpretació.
La setmana vinent, doncs, és clau per ocupar facultats que, a mitjan novembre, ningú esperava que fos així. facultats com Medicina, l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria (ETSE), Econòmiques, Dret i Ciències. Molts i moltes s’entesten en difondre que el que estem fent, aturar les classes, és contraproduent i que ens estem posant molts estudiants en contra. Aquestes, alhora, són les mateixes que reclamen el seu interès individual i individualista de realitzar classe en detriment de l’acció col·lectiva, encetada per les Assemblees de Facultat i el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, i amb la intenció d’acabar amb tota aquella gent que avui està lluitant per una altra educació, inclusiva, participativa, pública i de qualitat.
Per totes les que estem ocupant, participant a les assemblees, participant a les comissions de neteja, d’activitats, de negociació, fent piquets contra aquells que qüestionen la decisió de les assemblees i la seva condició d’espai participatiu i sobirà vers a les decisions referents a l’ocupació; és una de les experiències més enriquidores de les que mai havíem pogut participar.
Els que ja portem uns anys en aquesta lluita coincidim en les possibilitats d’èxit que ens està proporcionant les ocupacions i la conjuntura derivada d’aquestes. Per primer cop en molts anys, l’escletxa s’ha obert i amb ella han tornat les il·lusions al conjunt del moviment estudiantil. Els resultats comencen a cristal·litzar i l’onada d’ocupacions s’escampa sense aturador. Estan apareixent assemblees de facultat on mai n’hi havia hagut, les assemblees comptem amb un mínim d’un centenar d’estudiants i l’activitat d’aquestes és frenètica.
Com totes les lluites, però, no és fàcil ni tampoc es pot caure en l’engany d’una falsa victòria donada pels de dalt. Cal anar amb peus de plom, ja que qualsevol promesa del poder mentre no sigui una realitat és paper mullat i no es pot reduir les mobilitzacions en funció d’aquestes promeses fetes per polítics professionals amb l’únic objectiu de mantenir les seves butaques i, per tant, eliminar per qualsevol mitjà (ells sí) qualsevol distorsió que es trobin en el seu camí.
És cert que no els hi hem posat fàcil, les ocupacions s’han realitzat amb la premisa del diàleg, el debat, la no confrontació i la no imposició. Aquesta ha sigut la nostra arma més forta, contra això, no tenen res a fer, més que joc brut intentant enfrontar estudiants i professors per mitjà de la coacció i l’amenaça. Aquells arguments que utilitzaren contra nosaltres l’any passat, malgrat que basats en la mentida, avui els empren per tal d’acabar amb unes mobilitzacions que se’ls hi escapen de les mans i que estan aconseguint fer-los doblegar.
Siguem realistes, demanem l’impossible.
