Ja estic al desè dia. Diuen que les xifres rodones sempre són importants, doncs aquesta no ho és menys. Avui feia un any de l’entrada dels Mossos d’Esquadra a la Facultat de Filosofia i Lletres. Ho recordo com si fos ahir, tant el moment de la càrrega policial, on, en mig de la foscor, les llums de les sirenes de les furgones dibuixaven les siluetes dels estudiants asseguts a terra i les ombres dels policies picant amb les porres, acompanyat de crits corredisses. Encara m’esgarrifa només de pensar-ho.
L’endemà, hi havia Consell de Govern, al qual hi havia d’assistir en tant que representant estudiantil. Així ho vam fer, i vam exigir responsabilitats per l’actuació desmesurada del cos policial. Segurament, fou des d’aquell dia que el govern de la UAB passà de sentir alguna cosa, a no sentir res. Aquell dia estava frustrat, no podia comprendre la complicitat amb la que actuaven la resta de membres del Consell de Govern. No em vaig quedar fins al final del Consell de Govern ja que havia de treballar, i en marxà, vaig decidir, abans, passar per la Plaça Cívica, sabia que s’havia convocat una concentració per l’entrada de la policia. Segurament va ser la millor decisió que podia haver pres, ja que en arribà a la Cívica en va sorprendre el munt de gent que hi havia. Això em va servir per animar-me, per entendre que la complicitat del Consell de Govern era fruit de la distància entre els òrgans de govern i la universitat.
Des de llavors, ens han anat titllant de minories i, fins i tot, de minories feixistes o antidemocràtiques. Sembla ser que, quan volen, les seves regles del joc no són vàlides i els representants d’estudiants escollits per eleccions no representen a ningú, sinó que són una minoria. Doncs bé, per minoria antidemocràtica segurament abans podríem concebre al càrrec de rector, que compta amb una participació de la comunitat universitària baixíssima i que el candidat escollit és la voluntat de només una part de la comunitat universitària, gràcies al vot ponderat.
En qualsevol cas, avui és un dia important perquè episodis com els de fa un any no tornin a succeir, perquè una universitat no pot apostar per resoldre els conflictes per mitjans coactius, sinó per utilitzar el diàleg.
A banda d’això, avui al matí m’he fet les proves corresponents, amb especial importància a les cetonúries, ja que el dia abans m’havien donat positiu. Al matí han donat negatiu i, per tant, no calia preocupar-se. Poc després ha marxat molta gent perquè s’iniciava el cercavila per recordar els fets de lletres de l’any passat. A mig matí, han vingut els metges, avui dos, per veure com estava i tot plegat. Tot normal.
Tot i així, avui si que m’he marejat més vegades en aixecar-me del llit per anar al lavabo. Aquella típica situació que s’enfosqueix tot i que sembla que hagis de caure però finalment recobres el control. A la tarda ja no he tingut problemes d’aquest tipus, però si que em notava molt cansat i no podia mantenir la concentració davant de l’ordinador perquè m’adormia.
Avui han tornat a venir els estudiants de comunicació que la setmana passada em van dir a veure si podien fer un treball que tractava sobre Bolonya i, en especial, la vaga de fam. Bé, doncs, avui han vingut per fer-me una entrevista. M’han fet un munt de preguntes, que he mirat de respondre tan bé com he pogut, espero que els hi hagi servit.
A mitja tarda, ha vingut la companya de pis de l’Aida i la seva parella. Hem estat parlant una estona i llavors també ha vingut mon germà, sortit de la feina. Hem passat una bona estona i, finalment, han marxat. La resta del dia ha sigut tranquil. Mica en mica, he anat recuperant les forces, tot i que continuo una mica cansat. Avui no he pogut anar a fer un vol a fora perquè el temps no acompanyava.
