Avui ha sigut un d’aquells dies especials. He tingut visites i trucades que m’han agradat molt. Primer han vingut de la Fundació Lluís Maria Xirinacs, que han vingut ha filmar una mica i a portar-me un llibre d’en Xiri. M’ha fet moltíssima gràcia, a més, han tingut el detall de dedicar-me’l i han mostrat, en tot moment, el seu suport per la lluita que vam emprendre des del 23 de febrer. Llavors, hem estat parlant una estona, del paper dels mitjans de comunicació, de la mobilització estudiantil en general, de com estava anant tot… Finalment han marxat, no sense, abans, transmetre ànims i empenta.
Després ha vingut un company que passava aprop d’aquí i s’ha animat a venir a donar-me ànims i suport, sense conèixer-me de res. Aprecio molt la gent que s’anima a venir fins aquí per mostrar el seu suport o el desacord. En el segon cas, dóna peu, si més no, a generar un debat sobre tot plegat.
Cap al vespre m’ha trucat una amiga molt especial que darrerament ha anat molt enfeinada. Ja comptava amb el seu suport, però sempre és més agradable que et truquin i et transmetin els ànims. A banda, també feia molt temps que no hi parlava i també m’ha fet gràcia sentir-la.
A mig matí ha vingut el metge, típica consulta rutinària. Tot en ordre, tenint en compte les circumstàncies, lògicament. Avui estic cansat i ara al vespre tinc una mica de mal de cap, però bé.
Avui fa 15 dies de l’inici de la vaga de fam. Amb 15 dies han donat per molt, per pensar sobre com està anant tot plegat, per reflexionar sobre la meva situació i sobre la lluita estudiantil en general. Des del SEPC em demanen cada dia a veure com estic, si estic animat, si em veig en cor de continuar la vaga de fam. Malgrat tot, continuo ferm amb la meva decisió de continuar la vaga de fam 15 dies més o els que calgui.
De moment el Rectorat no està donant senyals de vida més enllà d’enviar els metges de dilluns a divendres. Han optat per la postura del silenci i la censura (malgrat la neguin). De fet, aquesta postura ja demostra que tenen coses a amagar i que qualsevol debat o participació que no vagi en la seva línia, els espanta. Fa uns dies, des de l’Estat espanyol s’ha iniciat una campanya de propaganda de l’EEES. Aquesta és la seva resposta davant de les mobilitzacions estudiantils, vendre les seves mentides.
No entenen que, justament, una de les coses que critiquem és justament aquesta, que facin la política de fets consumats. No entenen que tota aquesta campanya que engeguen el darrer any, l’haurien d’haver fet abans d’aprovar res, abans d’iniciar un debat participatiu sobre la universitat que volem tota la comunitat universitària. Ara el fan, simplement, per intentar salvar els mobles davant de la creixent oposició a aquest model per l’ensenyament superior. Una estratègia que només s’adopta quan es veu perillar el que abans es tenia tan assegurat.
Si estiguessin tan convençuts de poder aplicar, l’any vinent, l’EEES no haurien d’invertir, el darrer any, després d’anys de treballar a esquenes de la comunitat universitària, temps i diners en enganyar a la societat per tal de captar complicitat allà on la realitat universitària queda lluny com per poder contrastar la informació. Aquesta campanya, però, té quelcom de bo i és que intenta rebatre els arguments del moviment estudiantil el que desmenteix, alhora, el fet de que siguem una minoria. Si així fos, no es prendrien tantes molèsties en intentar rebatre les nostres crítiques.
Tot plegat, l’únic que fa és nodrir d’arguments i de raó a tots i totes les que des de fa temps denunciem l’aplicació de l’EEES i lluitem contra la mercantilització i la privatització i per un ensenyament públic, popular i de qualitat. Agraïm a les institucions aquestes mostres que confirmen que la nostra lluita està donant els seus fruits i que cada cop estem més aprop d’assolir els nostres objectius.
No pensem quedar-nos de braços plegats mentre desmantellen tot allò pel que altres generacions van lluitar.
