Els darrers dies he estat observant un cert increment d’il·lusió i optimisme. Segurament, mai com avui, des de la democràcia d’aparador, havia estat tant qüestionada la via autonomista i federalista. Avui és més gent la que no té pèls a la llengua a l’hora de declara el seu desig d’independència per la nació catalana. Per primer cop, començo a percebre una voluntat de voler plantar cara, d’entonar un “fins aquí podíem arribar” acompanyat d’un cop de puny a la taula.
Cert que amb això no anem enlloc, però el cert és que planteja un panorama molt més òptim i cal que els sectors transformadors estiguem a l’alçada per exercir de catalitzadors i evitar que PSOEs, CIUs, ICVs, ERCs i altres, dilueixin i relativitzin el clam i la voluntat de la societat catalana. Si les coses es fan bé, es podria fer un salt qualitatiu i quantitatiu en el procés d’alliberament nacional i social.
És cert que tard o d’hora el nostre poble gaudirà de la llibertat que li llevaren per les armes, però sempre que puguem escurçar el temps per assolir l’objectiu ho hem d’aprofitar. És per això que som catalitzadors no pas creadors, sabem que ho aconseguirem, simplement treballem perquè aquest procés sigui més ràpid i amb certes garanties. Perquè aquest procés respecti la totalitat del nostre territori, els Països Catalans, i perquè comporti la fi de les desigualtats, la justícia social.
Vagi com vagi dissabte, facin el que facin els polítics professionals, com a mínim, com diu en Titot, de tot plegat en traurem uns quants independentistes més que, d’altra manera, haguéssim trigat un xic més a aconseguir-los.
La consciència creix i el rebuig cap a Espanya i França també. Ells cada cop estan més neguitosos i agressius. Imprudents, fent ús de la seva prepotència i xuleria que els caracteritza, passegen pels nostres carrers la seva bandera tot celebrant els triomfs de la “roja”. Malgrat ho neguin, saben que estan en territori enemic, i el que és millor, que estan en minoria, per molts que siguin, seran molts menys.
Potser celebraran la victòria del mundial, amb els “catalans” que tenen a les seves files qualsevol guanya, però hem d’entendre que són les úniques victòries que podran celebrar, perquè mica en mica hauran d’anar lamentant les derrotes davant la voluntat del nostre poble i la dels altres que també pateixen l’ocupació espanyola. Estan aprofitant al màxim el xollo que saben del cert que se’ls acaba.
Molta feina tenim per endavant, molt esforç encara. La independència d’una part de la nació, que assolirem quan acabem de lligar les quatre coses que ens falten, ens permetrà disposar de més temps i eines per afrontar la lluita per la reunificació nacional i per l’alliberament social, tasca no gens fàcil i que ara veiem a llarg termini però que, com la independència del Principat, el treball dels sectors transformadors accelerarà el procés per fer-ho possible més aviat del que ens pensem.
Només un poble il·lusionat i optimista serà prou valent per afrontar llur llibertat social i nacional.
* Cercant una imatge per expressar un català il·lusionat he topat amb la imatge d’en Xirinacs i m’ha semblat molt oportú recordar una figura que ho va donar tot per la llibertat d’aquesta terra i de la que hem aprés molt.
