Són moltes les sensacions, moments i imatges que recordo del dia d’ahir, un dia, per descomptat, històric. Després de la manifestació, comentant-ho amb alguns amics i companys de l’Ateneu Layret vam coincidir-hi: la manifestació independèntista més gran de la història dels Països Catalans. L’eufòria i l’optimisme s’ha apoderat de les nostres emocions. Per primer cop en molts anys, veiem els fruits de la fermesa i constància que ens caracteritza. La voluntat expressada ahir no és fruit de l’atzar, la sort ni cap altre variable aliena al treball que des de fa anys fan els sectors independentistes i transformadors.
Ahir la defensa de l’estatut, l’autonomisme i el federalisme esperat per Peseceros (si és que n’esperaven res d’ahir…), Convergents, Iniciativeros (que alguns es van presentar a la manifestació amb banderes republicanes espanyoles) i, fins i tot, pels d’Esquerra (que ara s’apunten al carro de la independència…) va quedar silenciat i diluït entre el clam popular d’independència.
Al 77, després d’una dictadura va ser fàcil convèncer que un estatut és el que necessitàvem. Avui, i després de la brillant demostració d’incompetència espanyola en matèria d’estratègia d’ocupació, la gent n’està farta, de tantes mentides i tanta presa de pèl. Som una nació i tenim tot el dret, com altres nacions del món, de prendre les regnes del nostre futur. De deixar de dependre d’un estat arcaic, prepotent i intolerant.
L’èxit d’ahir, però, s’ha d’atribuir a tots aquells que anys enrere clamaven, sense complexes, el mateix que, un milió i mig de catalans, va clamar ahir: independència. Ells, però, ho van fer en temps més difícils on portar una simple pancarta amb aquest lema costava incomunicació i presó. Ells ho van donar tot, i alguns encara ho donen, per la llibertat d’aquesta terra. L’expressió d’ahir no és res més que l’evolució del llegat d’aquests catalans, aquells que van posar les bases de l’independentisme d’avui. Sense ells, segurament una manifestació com la d’ahir no hagués estat possible.
Tot i que, com es diu, el millor homenatge que els hi podem fer és la victòria, la manifestació d’ahir és un bon reconeixement de la tasca que van fer, de que el canmí que van començar l’han continuat noves generacions, amb els mateixos objectius i sense oblidar en cap moment qui els havia indicat on començava el camí.
Sens dubte, l’ambient d’ahir, de felicitat, de topar-te amb gent pel carrer, després de la manifestació, amb un somriure d’orella a orella i expressar-te la seva il·lusió i voluntat de que aquesta terra esdevingui, per fi, lliure; no té preu. I l’entusiasme encara dura, i creix a mesura que anem consultant els mitjans, que veiem les imatges d’ahir, els càntics, les paraules d’en Llach, els segadors.
Un dia històric i molt positiu per carregar les piles de tots aquells que porten temps treballant per la independència. Us mereixeu el més sincer dels agraïments. Avui ja pot guanyar la selecció espanyola i qui vulgui que tenen els dies comptats. Com diu Brigada Avel·lina, els hi donem 15 dies per agafar totes les seves coses i fotre el camp de casa nostra.
Tinc la sensació d’haver escrit sense massa sentit, amb un
intent, segurament frustrat, d’endreçar les idees i sentiments.
