Ara feia molt que no escrivia al blog. Segurament, massa feina i poc temps per passar els escrits que tinc en papers perduts per la carpeta. Tot i no haver disminuït la feina, avui tinc el cap en una altra banda, no em puc concentrar. I és que ahir vaig saber que havia mort en Josep de Calassanç Serra. No el coneixia personalment, però n’havia sentit a parlar. Fins avui, però, no era conscient de tota la feina que feia aquest lluitador en un indret del país tant complicat com la Catalunya Nord.
Per una banda, em sento orgullós. Orgullós de ser d’aquest gruix de gent que hem seguit el que ell, juntament amb molts d’altres, van defensar fins a la darrera conseqüència, fins al darrer alè. Som el fruit de la lluita i l’esforç que ell va dedicar per l’alliberament nacional i social dels Països Catalans. És tot un honor, doncs, formar part del relleu d’aquesta lluita. Si en el seu dia gent com ell no haguessin tingut la valentia de plantar cara per defensar la llibertat, per construir estructures organitzatives, per crear discurs, per crear teixit associatiu… Avui no gaudiríem d’un context social tant proper a la independència.
Per altra banda, però, tinc la sensació d’haver fracassat. No hem pogut oferir-li viure en uns Països Catalans lliures. Em sento impotent pensant que un altre company de lluita, un pare de la lluita, ens deixa sense haver pogut obsequiar-lo amb la victòria. Perquè, a més, sé que no tindran el reconeixement i homenatge que es mereixen pel seu compromís fins que no ho hàgim aconseguit. Només ens queda, i això si que ho complirem, tenir-los presents i garantir que el dia de demà siguin recordats i tractats amb tots els honors.
A Ràdio Arrels se’n feien ressò, se’ns dubte hem perdut un gran lluitador. Una persona que mai va renunciar a cap part del país, que mai va renunciar a la llengua, que mai va renunciar a la llibertat.
Està a les nostres mans demostrar que la seva lluita no ha estat envà.
Fins sempre.
