Avui hem tornat al Pi de les Tres Branques. Normalment, ho fem sota un sol de justícia i entestats en continuar reivindicant la construcció nacional dels Països Catalans. Avui, amb neu, vent i fred per homenatjar la gran pèrdua del Lluís Ballús.
Es feia estrany. La diada del Pi sempre esdevenia una retrobada amb companys de lluita de la comarca i d’altres contrades que, a vegades, costava de veure. Per mi, el Lluís era un d’aquests. Avui ens retrobàvem, però per la seva malaurada absència.
No el veia massa, però sempre m’agradava retrobar-me’l. Optimista com n’hi ha pocs i, sobretot, molt generós i humil. Tampoc és que haguéssim compartit grans estones, però suficients per conèixer de quina pasta estava fet. Infinitament compromès i treballador, sempre amb un somriure a la cara.
Si se’m fa dur a mi assumir la seva pèrdua, no vull ni pensar el que suposa per la família i els amics. Només espero que la nostra escalfor i el nostre suport, ajudi a que, parella i fills, mantinguin aquella alegria i compromís que tant els caracteritza.
Avui, l’hem homenatjat pel seu incansable compromís amb el país, pel seu paper imprescindible en l’expansió de l’independentisme a la comarca i pel seu treball a l’ANC. I agafem, sense dubtar-ho ni un segon, el seu compromís i la seva lluita; és el nostre deure, perquè el millor homenatge, és la victòria.
