El temps passa, avui fa any i mig que ens vas deixar. De moment, el temps no cura si no tens intenció de que deixis de formar part del meu dia a dia, de la quotidianitat, d’aquelles rutines i formalismes que llavors renegava i que ara trobo tant a faltar. No vull, no vull deixar de plorar cada cop que et recordo; només així tinc la sensació de que no t’oblido, de recordar com n’eres d’important i de com et trobo a faltar.
No es pot dir que tinguéssim la típica relació de mare i fill propera, de parlar constantment i de tot. Tot el contrari, a mi no m’havia agradat mai parlar de tot, sempre reservat fins i tot quan tenia ganes d’explicar-te coses. Em coneixies prou, però, per saber quan m’havies de preguntar, quan tenia la necessitat de parlar.
Amb la teva malaltia no va ser diferent, però a més es va sumar el meu convenciment que la malaltia no podria amb tu. Tu havies de ser-hi sempre, no se’t podia endur, n’estava convençut. Fins i tot quan ja sabíem que et quedava poc, encara tenia l’esperança que en qualsevol moment trobarien -com altres vegades- allò que t’estava fent la guitza i complicant l’existència més del compte.
Tant és així que, mentre tothom aprofitava per acomiadar-se, per dir-te tot allò que potser ja no podrien dir-te mai més; jo em vaig dedicar a animar-te, a relativitzar la situació, a no dramatitzar i a negar la gravetat de la situació. En totes les hospitalitzacions que havíem compartit ho havia fet i sempre ens havíem ensortit,. I ara, estic content d’haver-te arrencat algun somriure en aquells moments tan delicats, però maleeixo no haver-te dit com t’estimava i com et trobaria a faltar.
Em reconforta saber, però, que vaig tenir la sort de poder estar al teu costat quan més ho necessitaves; fent-te companyia a l’hospital amb nits sense dormir per assegurar que estàs bé en tot moment. Estic orgullós d’haver decidit estar al teu costat quan el país discutia sobre investidures o pressupostos i la meva responsabilitat política em reclamava.
Sempre preocupada per l’actualitat política i com m’afectava, m’has donat suport incondicional en tot moment i sense qüestionar cap de les decisions que prenia. També quan vaig decidir fer la vaga de fam, comunicant-ho el dia que ingressaves per recuperar la dignitat que el càncer de mama t’havia pres. Vas fer-me costat durant tots els dies, fins i tot quan et vas posar a plorar per la situació no vas demanar-me que ho deixés; però va ser llavors quan vaig decidir que la vaga havia d’acabar i mai t’ho vaig dir.
Avui m’agradaria parlar amb tu de com està el país; tu que eres nascuda a Galícia, que la infància i joventut l’havies passat a Argentina i que vas venir a Catalunya buscant un futur millor per nosaltres; tenies un respecte per aquest país, les seves tradicions i la seva cultura que molts dels que porten anys aquí o que hi han viscut des de sempre, no tenen. I avui, tristament, alguns parlen en nom teu, atribuint-se la teva defensa per atacar per enèssima vegada aquest poble, la seva llengua i la seva cultura.
I acusen -t’acusarien- estúpidament d’etnicista i supremacista, aquells que promouen l’aniquilació de la llengua i cultura catalanes; aquells que neguen l’acollida de refugiats; aquells que alcen tanques o disparen a persones que neden per salvar la vida; aquells que no tenen escrúpols per mentir sobre Catalunya; aquells que recolzen l’empresonament de persones justes; aquells que gaudeixen veient com les forces repressives estomaquen un poble…
Les noves formes de feixisme que t’acusen de tot el que són ells: populistes, racistes, xenòfobs, nacionalistes excloents, etnicistes i supremacistes. El llop vestit de xai, el botxí fent de víctima. I t’indignaries, ho sé, perquè jo sóc d’esquerres i no ho sóc per gràcia divina. Ho sóc gràcies a tu, a l’adoctrinament basat en ensenyar en què consisteix la justícia, l’empatia, la solidaritat i la dignitat. Casualment, això tampoc li agrada al feixisme.
M’hagués agradat que haguessis pogut votar l’u d’octubre, que haguessis vist el poble com mai l’havia vist ningú. Haver compartit aquells dies d’emancipació popular, haver plorat, haver-nos indignat pels empresonaments… et dec tot el que sóc. Tot el que vas arriscar creuant l’atlàntic perquè avui nosaltres -els teus fills- puguem tenir unes vides dignes i tinguem el compromís de lluitar perquè els que no la tenen la puguin tenir.
Bufen vents de canvi, de construcció de somnis, d’esperança pels que menys tenen i ser que series feliç de veure-ho i viure-ho. Des del balcó, a la teva cadira, prenent el sol i traient-te l’oxigen per poder notar les olors de la primavera i mirant el Catllaràs amb un somriure als llavis. ¿Cómo está la República, cariño? Em diries, i parlaríem de com està tot i de com arreglar el món.
Després parlaríem dels nebots que tan t’estimaves, especialment de la nova neboda que no vas arribar a conèixer i que porta el teu nom. De com creixen i com s’espavilen, de que ens assegurarem de que coneguin a l’àvia que no van poder gaudir i que haguessin estimat tant com nosaltres. I així ens passarà un dia que no voldrem que acabi mai.
Et diré que et trobo molt a faltar, que no ho porto gens bé, que has marxat massa aviat, que encara havíem de fer moltes coses, que encara et necessito per tirar endavant, que sóc un desastre sense tu… M’eixugaràs les llàgrimes i em diràs que et trobaré a les estrelles cada nit.
