Com si es tractés de la màgia nadalenca, el govern recupera la màgia de la revolta. Temps enrere, els anomenaven antisistema italians, sembla que avui li atorguen un plus ideològic. Com per nadal, la realitat és més crua i propera, no es tracta de xarxes forasteres surrealistes d’implicació política, simplement, són els joves d’aquest país.
És ridícul que cada cop que les mobilitzacions molesten, recorrin a la figura d’ingerència estrangera per desestabilitzar l’ordre establert. Com si tingués sentit l’existència de grups organitzats que tinguin especial interès en desestabilitzar un altre país; com si no fóssim capaços d’imaginar el cas contrari per entendre l’absurditat del relat; o pitjor encara, apel·lant a la xenofòbia, com si l’origen de les persones hagués de limitar l’acció política.
Però el que és ben cert, és que quan treuen el sant cristo gros -l’enemic estranger- és perquè trontollen més del que sembla, perquè veuen perillar els seus privilegis pel creixent suport popular a les mobilitzacions.
I, com sempre, la comparsa no surt sola, els partits del règim han sortit en tromba un cop han aconseguit la foto que volien. Una foto d’una furgoneta que no va cremar amb un policia a dins. Van trigar poc a parlar de còctels molotov -tot i que les imatges ho contradiuen- i de voluntat de matar el policia. Un policia que hauria de demanar que es revisessin els protocols; perquè vull pensar que no estava allà sol per testosterona o per aconseguir una foto determinada. La situació era prou tensa i crítica com per entendre que romandre a la furgoneta no era una bona idea.
Òbviament, no estic defensant els fets, però, malgrat el linxament mediàtic, jo no penso condemnar la violència viscuda als carrers del nostre país. No, almenys, mentre la violència institucional gaudeixi de total impunitat.
Parlem d’un policia que és obvi que no li hagués passat res o que, si voleu, deixem-ho en que no li va passar res. Però, per què no parlem de totes les persones que han perdut part de la visió pels excessos policials? Això sí és un accident i no hi ha voluntat? Parlem dels suïcidis a causa dels desnonaments? De la Patricia Heras? Ah, d’això se’n rentaran les mans. Doncs parlem de les morts relacionades amb actuacions fetes per cossos policials?
Si a tot això, li sumeu la repressió creixent des del primer d’octubre i la situació socioeconòmica que patim; no és d’estranyar tot el que està passant; tot l’odi acumulat, tota la ràbia. Casualment, uns ataquen el poder i les seves estructures repressives i econòmiques; mentre que el poder sempre ataca a les classes populars amb conseqüències personals.
Mentre aquesta situació es plantegi des del prisma de la delinqüència, no només no es resoldrà el problema, sinó que s’enquistarà el problema. Es podrà silenciar durant un temps, potser; podran destrossar la vida d’alguns joves com a caps de turc; però tard o d’hora tornarà a esclatar, perquè no estem parlant de vandalisme o delinqüència, estem parlant de malestar social acumulat.
I aquí, l’independentisme ha d’escollir en quin espai es vol situar. L’espanyolisme fa anys que està situat; des de la cara més simpàtica i innocent de Podemos fins a l’extrema dreta. Mentrestant, que ningú s’estranyi si el jovent que surt al carrer a defensar drets fonamentals i a denunciar l’Estat repressiu en el que vivim; acaba situant les institucions independentistes en el mateix bàndol. Perquè, a efectes pràctics, aquells que haurien d’estar treballant per la confrontació amb l’Estat; per enderrocar el règim del 78; són els que avui estan fent de força de xoc i assumint la defensa de l’Estat.
No es tracta de defensar els mètodes del jovent, simplement de focalitzar el debat on toca. El problema no és la violència, el problema són les condicions que ens han portat a aquesta situació. I aquesta situació és insostenible, ja s’han normalitzat massa coses. Aixecar barricades hauria de ser la mínima resposta esperable.
