Tot fent un mate…

En els temps que corren, on la crisi s’ha convertit en l’excusa perfecte per sotmetre a les classes populars, retallant drets i precaritzant la seva vida, mentre els grans empresaris i polítics continuen gaudint dels mateixos privilegis i dels sous astronòmics; és d’agrair que existeixi gent com la que conforma l’assemblea de la CUP. Gent avalats per un grapat d’anys de compromís i implicació social. Gent que representa un projecte fet i decidit per l’assemblea, no per caps de llista que unilateralment escullen el camí.

El de la CUP no és un camí personalista, la seva gent no pretén viure de la política sinó fer política per portar a terme un projecte amb voluntat transformadora, amb l’objectiu d’assolir una societat nacional i socialment justa. La gent de la CUP, a més, tenen una peculiaritat curiosa i és que allà on van desprenen un misteriós entusiasme, fruit de la seva fermesa, perseverança i convicció. Aquest fet ajuda a que, immediatament després, t’engresquis i tinguis ganes de treballar amb ells, de formar part del projecte, d’impregnar-te de la seva experiència, de la seva alegria i entusiasme i, sobretot, de poder imaginar, traçar i construir el futur conjuntament.

Fa quatre anys, els de sempre, titllaven a la CUP d’immadurs, de no ser capaços de fer política seriosa. Quatre anys després, un munt de feina feta desacrediten aquelles crítiques i demostren que existeix una altra manera de fer política municipal, una manera seriosa, constructiva i compromesa. El cert és que, parafrasejant en Miquel Martí i Pol, a Berga tot està per fer però, el més important, la CUP ha fet palès que tot és possible.

Són moltes les sensacions, moments i imatges que recordo del dia d’ahir, un dia, per descomptat, històric.  Després de la manifestació, comentant-ho amb alguns amics i companys de l’Ateneu Layret vam coincidir-hi: la manifestació independèntista més gran de la història dels Països Catalans.  L’eufòria i l’optimisme s’ha apoderat de les nostres emocions.  Per primer cop en molts anys, veiem els fruits de la fermesa i constància que ens caracteritza.  La voluntat expressada ahir no és fruit de l’atzar, la sort ni cap altre variable aliena al treball que des de fa anys fan els sectors independentistes i transformadors.

Ahir la defensa de l’estatut, l’autonomisme i el federalisme esperat per Peseceros (si és que n’esperaven res d’ahir…), Convergents, Iniciativeros (que alguns es van presentar a la manifestació amb banderes republicanes espanyoles) i, fins i tot, pels d’Esquerra (que ara s’apunten al carro de la independència…) va quedar silenciat i diluït entre el clam popular d’independència.

Continua llegint →

Els darrers dies he estat observant un cert increment d’il·lusió i optimisme.  Segurament, mai com avui, des de la democràcia d’aparador, havia estat tant qüestionada la via autonomista i federalista.  Avui és més gent la que no té pèls a la llengua a l’hora de declara el seu desig d’independència per la nació catalana.  Per primer cop, començo a percebre una voluntat de voler plantar cara, d’entonar un “fins aquí podíem arribar” acompanyat d’un cop de puny a la taula.

Cert que amb això no anem enlloc, però el cert és que planteja un panorama molt més òptim i cal que els sectors transformadors estiguem a l’alçada per exercir de catalitzadors i evitar que PSOEs, CIUs, ICVs, ERCs i altres, dilueixin i relativitzin el clam i la voluntat de la societat catalana.  Si les coses es fan bé, es podria fer un salt qualitatiu i quantitatiu en el procés d’alliberament nacional i social.

És cert que tard o d’hora el nostre poble gaudirà de la llibertat que li llevaren per les armes, però sempre que puguem escurçar el temps per assolir l’objectiu ho hem d’aprofitar.  És per això que som catalitzadors no pas creadors, sabem que ho aconseguirem, simplement treballem perquè aquest procés sigui més ràpid i amb certes garanties.  Perquè aquest procés respecti la totalitat del nostre territori, els Països Catalans, i perquè comporti la fi de les desigualtats, la justícia social.

Continua llegint →