No és senzill, de fet no ho ha sigut mai, però ara, les coses semblen diferents. Sembla que ara també existeix quelcom més enllà del demà, malgrat que la distància sembla gegant. Els anhels d'assolir aquest futur cercat esdevenen, avui, l'aliment de l'existència. Ara, l'objectiu va més enllà de la pura supervivència, l'objectiu rau en aconseguir allò que temps enrere havia empés a la supervivència i que durant molt temps havia estat evitat.
Potser la distància serà gegant, però les esperances són de la mateixa, o més, proporció. És obvi que les esperances no són ni objectives ni estan basades en la certesa, però això no compta quan el que es vol, o es necessita, és tirar endavant.
S'ha acabat donar per perdut allò pel que ni tan sols s'ha lluitat, s'ha acabat fer-se enrere, s'ha acabat no voler afrontar el futur. Avui, hi ha tot un futur per començar. Avui, he tornat a somiar.
Hi hem dedicat molt temps, hem treballat durant dos anys intentant poder fer un acte públic. El dissabte passat el vam poder fer i l'etiqueta que ens han penjat, manifestada durant dos anys, ens ha fet molt mal. L'acte va comptar amb la participació de, majoritàriament, gent de fora del poble.
Dijous passat em vaig embarcar en un dels viatges més entretinguts que he fet mai. Com que la justícia espanyola ha decidit reprimir, fins i tot, la crema de fotografies, un company banyolí va haver de declarar a l'Audiència Nacional i jo em vaig sumar a la concentració de suport que s'havia de fer davant de l'esmentat tribunal d'excepció. Vàrem sortir de Barcelona a quarts d'una de la matinada, sumant-nos als companys de les comarques de llevant que feia una hora havien sortit de Girona. El camí va ser tranquil, amb una pel·lícula en anglès de fons, molts vam intentar dormir en uns seients no massa còmodes, al cap d'una estona tenies mal arreu del cos.
Les coses es poden mirar des de moltes bandes i es poden explicar de moltes maneres. Ja fa uns anys que a les universitats catalanes s’està implantant el famós Pla de Bolonya o Espai Europeu d’Ensenyament Superior (EEES) i alguns tenen la gosaria de dir, fins i tot, que aquest s’està implantant amb l’acceptació de la comunitat educativa. És sabut que la majoria dels estudiants estan passant de tot, però això respon a una acceptació o a una resignació general?
No ho puc entendre, semblava que avançàvem, semblava que mica en mica les organitzacions s'acostaven per mirar de teixir un moviment sòlid, plural i combatiu. Malgrat això, tot ha donat un tomb i, aquells que estàvem a l'esquerra independentista però que no volíem triar entre uns i uns altres, ara sembla que encara ho tenim més difícil, sembla que o ets d'uns o no ets. Jo d'això en dic triar i no ho he volgut fer mai, i no ho faré ara. Sembla mentida que abans fos més fàcil, abans cap organització no s'atrevia a anomenar a un acte "unitari" si no hi havia representació o l'aprovació de tots els agents de l'esquerra independentista. Ara hem decidit tirar pel dret, hem triat uns companys de viatge, o més ben dit, hem descartat uns companys de viatge.