El camí a l’Audiència Nacional

Dijous passat em vaig embarcar en un dels viatges més entretinguts que he fet mai.  Com que la justícia espanyola ha decidit reprimir, fins i tot, la crema de fotografies, un company banyolí va haver de declarar a l'Audiència Nacional i jo em vaig sumar a la concentració de suport que s'havia de fer davant de l'esmentat tribunal d'excepció. Vàrem sortir de Barcelona a quarts d'una de la matinada, sumant-nos als companys de les comarques de llevant que feia una hora havien sortit de Girona.  El camí va ser tranquil, amb una pel·lícula en anglès de fons, molts vam intentar dormir en uns seients no massa còmodes, al cap d'una estona tenies mal arreu del cos.

(Solidaritza't: Jo també sóc antimonàrquic/a) 

Tot anava bé, alguns, fins i tot, havien fet apostes per si ens parava la policia.  Per sort, la policia espanyola no ens va interrompre a mitja nit i va decidir fer-ho de bon dematí.  Quan ens estàvem acostant a Madrid, tot escoltant la COPE per veure què deien sobre el tema, ens van aturar al que deuria ser una autovia i dues furgones ens van escortar fins una gasolinera.  La policia no va ser del tot eficaç ja que primer es van equivocar i van fer parar un autobus que pobres es deurien endur un bon ensurt amb tanta policia.  Arribats a la gasolinera, ens van portar a la part del darrera, prop de sis furgones garantien la nostra seguretat.  La policia havia pres la gasolinera, però tot i això, la gent continuava anant a omplir el dipòsit del cotxe, però no sense quedar esparverats del que semblava (nosaltres) un autobús amb els delinqüents més buscats de l'Estat.

De tota la policia, només una portava un passa muntanyes, potser per evitar que la reconeguéssim o bé pel simple fet de no tenir prou pressupost.  Parats a la part del darrera i escortats per unes quantes metralletes, ens van fer baixar amb la nostra documentació i les nostres pertinences,  Ens van anar fent baixar un a un per identificar-nos i escorcollar-nos, a nosaltres i les nostres pertinences.  Un cop baixat el darrer, també van pujar dos policies a dalt de l'autocar per escorcollar-lo.  Van demanar si entre nosaltres hi havia algú que hagués de declarar a l'Audiència Nacional.  Primer vam patir pensant que se l'endurien i que a nosaltres ens retindrien allà i no ens deixarien arribar fins a Madrid.  Ells, però, estaven molt pendent del rellotge, potser els preocupava que no arribés a l'Audiència i amb això, ens van fer pujar a totes a l'autocar i ens van escortar fins a la famosa plaça de l'estanquera gegant.

Allà vam baixar on ja ens estaven esperant un grup de policies amb la intenció de continuar escortant-nos, no vam caminar gaire perquè aviat ens van comunicar que ja no podíem avançar més.  La policia espanyola va decidir deixar-nos a dos carrers de l'Audiència Nacional.  Indignats ens vam resignar i vam acceptar no poder acompanyar en Jaume.  Llavors, després d'haver-se endut en Jaume cap al tribunal d'excepció, va venir un dels moments més emotius, pel fons van aparèixer un grup de l'esquerra castellana.  Contentes les vam rebre amb aplaudiments.

La gent passava pel nostre voltant molts amb indiferència, altres amb curiositat i altres amb la cantarella de "Viva Franco".  Mica en mica ens vam anar envoltant de fotògrafs, anava arribant una mica més de solidaritat castellana i llavors van arribar els companys del País Valencià, els que vam rebre, també amb molta il·lusió.  Deu ser de les concentracions més emotives que he anat, no només per la solidaritat, sinó també per la cohesió de tothom, malgrat la gran varietat de militants que hi havia.  Llavors van començar a arribar males notícies, el fiscal demanava una fiança de 10.000€ a abonar en 48h. o presó si no es feia.  Per sort, i suposo que donat que en Jaume es va declarar autor dels fets, el jutge va desestimar la fiança i va deixar sortir en Jaume amb càrrecs.

Quan en Jaume va arribar a la nostra posició el vam rebre amb un fort aplaudiment i càntics contra la corona i per la llibertat dels Països Catalans.  En aquell moment ja comptàvem amb uns quants mitjans de comunicació, i amb l'arribada d'en Jaume van augmentar considerablement.  Els mitjans es van abalançar sobre el representant d'Alerta Solidària i sobre l'advocat d'en Jaume.  Un cop es van acabar les declaracions, van començar a assetjar en Jaume fins al punt que es va tornar una situació molt molesta.  La concentració es va acabar amb el cant dels segadors i vam decidir marxar, els fotògrafs, però, ens van seguir fins arribar a moments de tensió que gairebé provoquen una càrrega de la policia.  Finalment van deixar de fer fotos i vam atansar-nos fins al lloc on ens recolliria l'autocar, evidentment ben escortades.

Encara vam rebre la simpatia d'una parella catalana residents a Madrid, que van passar per allà encuriosits per la nostra presència, i la d'un altre personatge amant del dictador feixista.

Finalment, vam pujar a l'autocar i vam emprendre el camí de tornada a casa, la policia ens va deixar a les afores de Madrid.  Vam posar la ràdio, vam desestimar posar la COPE, i vam escoltar el que es va dir sobre la declaració d'en Jaume, al que vam respondre amb aplaudiments per tot plegat.  Per la fermesa d'en Jaume i per la constància i el suport de la resta.  Amb això, vam anar fent camí, un camí que malgrat ésser molt pesat, va ser prou entretingut ja que les estones que vaig passar despert les vaig passar amb els companys d'en Jaume, una gent molt agradable.  Vaig riure molt amb ells ja que l'avorriment i el cansament ja ens feia mantenir converses sobre temes sense massa importància.  Des d'aquí una abraçada al Pau i ànims per la paciència.

Molta sort Jaume, els dos companys de Maulets i totes les que us vau solidaritzar i que ara amenacen de portar-vos, també, a Madrid.  Arribats a aquest punt, i algú ho ha comentat, s'hauria de fer una cremada popular, si detenen a prop de 300 persones, que en detinguin a milers.

Jo també cremo la corona espanyola perquè sóc antimonàrquic.