Felicitat en venda

És lamentable, per aquestes dates, l'ús que se'n fa de la felicitat i la solidaritat.  L'expressió més clara del consumisme ferotge impulsat pel capitalisme, igualment, ferotge.  I és que s'ha aconseguit que la felicitat vagi en funció de la quantitat i preu dels regals que es compren per nadal.  Les botigues s'omplen de gent, de la mateixa manera que el cap de maldecaps.  No només ens sentim amb la obligació de comprar, sinó que, a més, tenim la percepció de que cal comprar quelcom car perquè el que ho rebi no ho trobi una falta de respecte o de consideració.

A més, per no sentir-nos malament, per nadal també és temps de solidaritat, de donar diners a les ongs i de pensar en el "tercer món" (malaguanyat nom).  De pensar en aquells que durant tot l'any ignorem i que, indirectament, trepitgem.  Malgrat tot, així som feliços, alhora que hipòcrites.  Per una banda consumim mantenint aquest sistema (causant de l'existència d'un "tercer món"), basat en els béns materials i la propietat privada, i per l'altre ens "preocupem" de la fam i el mal viure d'altres països.  Potser aquest fet ja és suficient, per nosaltres, per rentar la nostra mala consciència.

Som tan irracionals que som capaços de comprar per comprar, ni per necessitat, simplement per compromís.  No sabem què comprar, ni tan sols en tenim ganes, però hem estat socialitzats de tal manera que no ens podem qüestionar aquest fet, no només no el podem qüestionar sinó que, no fer-ho, comporta un daltabaix emocional i el convenciment d'ésser un ser sense sentiments i amb ganes de fer la punyeta.  Però és més complex que això, perquè no ho qüestionem perquè han incorporat en nosaltres la satisfacció de fer-ho, creiem que ho fem perquè volem, perquè tenim ganes de comprar regals per les persones que ens importen.

La nostra felicitat ha quedat reduïda a un portàtil, un mòbil de darrera generació, un cotxe o un habitatge (amb la seva corresponent hipoteca)…  I així construïm una societat basada en béns materials que ha perdut de vista les relacions socials i que es construeix sobre l'individu, sobre l'individualisme que, a vegades, esdevé d'allò més cruel.  Fins fa poc, els pobles petits se'n salvaven.  Darrerament, però, els pobles ja no són el que eren i l'individualisme també s'hi ha instaurat allà destruint la canalla que jugava al carrer, els veïns i veïnes que s'aplegaven per fer-la xerrar, la preocupació per la resta de gent del poble…

Hem venut la nostra felicitat i ara ells la rebenen en forma d'objectes amb data de caducitat per tenir-nos lligats per sempre més.  La nostra dignitat i llibertat, intrínsecs i necessaris per la felicitat, resten enterrats a l'espera del dia que siguem capaces de plantar cara, de desenterrar-les i de trencar amb la realitat que ens envolta.