La necessitat de la utopia

Avui
he somiat.  He somiat sobre aquest món, sobre aquesta societat i sobre les relacions establertes entre les persones que la componen.  He somiat en un món sense desigualtats, on no existia cap mena de discriminació per raons socials, d’origen o de gènere.  Un món on, de fet, no existien categories de mons, ni categories de persones, ja que resultava estúpid realitzar una categorització d’aquesta mena.

He somiat en un món construït sobre els fonaments de la solidaritat, l’amistat, l’estima, la confiança, la col·lectivitat, el valor, el raonament i la crítica.  Un món on l’imaginari col·lectiu rau al centre de tot comportament humà i el seu benefici en primer terme.

He somiat en aquell món on les persones volen el que necessiten i no, necessiten el que volen.  Un món on el creixement i el progrés es basen en els aspectes socials i de convivència.  Un món on les persones viuen bé i no millor, on la competitivitat i la competència manquen de sentit i de lògica.

He somiat en un món construït per viure en comptes de per sobreviure.

Per aquells que categoritzen, aquest seria un món tercermundista, per m, la felicitat, la convivència i el dret a viure passen per damunt de qualsevol dels privilegis que posseïm al "primer" món; perquè és evident que el nivell productiu i de comoditat que tenim, a banda de ser, a vegades, innecessari, és inviable i insostenible arreu del món.

Desconec si el món en el que he somiat existirà mai o no, no puc opinar sobre això, però el que si que puc dir és que si no es lluita per aquest món,
llavors si que segur que mai existirà.  La utopia, i la lluita per aconseguir-la, és la única garantia que ens permet aconseguir un món més just.  Aquells que basen la seva lluita en els possibles resultats assolibles com a màxims, seran sempre presoners d’aquest món i mai aconseguiran canviar-lo, ja que aquest sistema mai permetrà assolir el seu canvi i, per tant, no existirà, en l’imaginari d’aquestes persones, la possibilitat de canviar-lo.

Alhora, existeix una segona contradicció, i és que sense un plantejament i una lluita per un canvi d’aquest sistema, l’assoliment d’un món més just, sostenible i solidari, més que una utopia, és una fal·làcia.

Les utopies no són més que pensaments temporals ja que el que avui és utòpic, demà serà la nostra realitat.  Les utopies són inversament proporcionals al nombre de gent que les defensa i les lluita, en aquest està la clau de passar d’utopia a realitat.  I demà, assolida la utopia, existiran altres utopies, perquè el món sempre pot ser millor i més just i la base per aconseguir-lo és la lluita indefinida per aquest.

La lluita és complicada així com la seva comprensió, sobre tot per part d’aquells que han substituït la utopia per resultats "factibles" o, fins i tot, per interessos propis.  La seva oposició i criminalització és clara i contundent, però és evident, tot aquell que creu que la solució la pot proporcionar el sistema, veurà amb mals ulls tota solució no contemplada pel sistema.  No cal cercar ni legitimitat ni legalitat, perquè no la tindrem, si la tinguéssim, no estaríem lluitant per una utopia, ni per un altre món.