La dolçor del cap d’any

[mus]http://www.goear.com/listen/fdea39e/torna-mho-a-dir-mesclat[/mus]
Com si res hem arribat a la primera dècada del segle XXI.  Enguany, a banda dels números rodons, és especial per l’any que deixem enrere. Aquest any passat ha estat farcit d’il·lusió, esperança i lluita sota la convicció d’assolir uns objectius fixats.  Molts ho han donat tot per una lluita, l’estudiantil, que es plantejava difícil davant d’un poder que disposava de tots els mitjans per ofegar-nos.  Un poder amb mitjans de comunicació, polítics venuts i demagogs, rectors i degans submisos, agents armats fins a les dents i la raó de la imposició.

Malgrat això, estudiants i professors hem plantat cara i hem posat a l’agenda política les problemàtiques existents a les universitats i, també, als centres educatius de secundària.  Ens han volgut silenciar, minoritzar i deslegitimar sense èxit.  És cert que ens han posat les coses molt difícils, però tot i així, no han pogut evitar que la farsa que estem vivint a nivell educatiu traspassi les parets de les nostres aules.  No han pogut evitar que demostréssim que les coses s’estan portant de la forma més antidemocràtica possible.  Ens han presentat com a minoria en front d’altres col·lectius, afins al poder i amb carnets de partits, amb una representació estudiantil més que qüestionable, per no dir inexistent.  Han deslegitimat la participació i veu dels i de les estudiantes en referèndums realitzats a diferents universitats evidenciant la contradicció davant d’altres processos de participació que els han servit per legitimar-se malgrat comptar amb una participació molt més baixa.

Certament, tot això no ha servit per assolir tots els objectius fixats, però tampoc és cert que l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior (EEES, també Procés de Bolonya) ja sigui quelcom implantat i que no es pugui tirar enrere.  El que han aconseguit, a grans trets, és aprovar uns plans d’estudi enquadrats dins dels valors i criteris definits a l’EEES.  El cert és que l’EEES és un procés a llarg termini que, de moment, es planteja fins el 2015, per mitjà de l’estratègia “Universitat 2015”.  En aquest, més enllà dels plans d’estudi, es plantegen canvis més profunds.  El fet de vendre Bolonya com un simple canvi de plans d’estudi, metodologia o mobilitat no és res més que un engranatge més de l’estratègia per realitzar canvis profunds sense aixecar polseguera.

Doncs bé, enguany hem construït estructures de contrapoder i d’autorganització per plantar-hi cara.  Seríem ingenus si no reconeguéssim les victòries aconseguides o si concebéssim l’any que superem, com a perdut o inútil.  I, fins i tot, encara que realment políticament no haguéssim aconseguit res, no ens faltarien motius per estar contents.  Les mobilitzacions que vam ser capaces d’articular, l’actitud davant del conflicte, la fermesa i la il·lusió penso que són prou motius per estar contents i una base prou sòlida per on continuar treballant.

Segurament, però, el més positiu que se’n pot extreure és l’experiència personal que cadascú va viure.  Van ser dies de veritable il·lusió i convicció que els objectius eren assolibles.  Vam viure moments de tristesa i alegria, de tendresa, d’impotència, d’entusiasme i optimisme.  Vam assumir un sacrifici i implicació molt elevat i, possiblement eclipsats per les cares visibles i/o mediàtiques, a molts no se’ls va valorar o reconèixer com es mereixien.  Sigui com sigui, no crec que ningú dels que van protagonitzar ocupacions, tancades, accions diverses, manifestacions, concentracions, talls de carreteres, debats, referèndum si moltes altres activitats diverses; tinguin un record amarg de tot allò en el que van participar, ans el contrari, segurament ara es recorda amb emoció i nostàlgia.

Jo ho recordo així, i tinc molts records d’instants i moments, però sobretot, de moltes persones.  Aquells que han sigut companys de viatge i de suport en aquells dies foscos i tristos.  Aquells que donaven claror i calma enmig de grans tempestes.

Durant aquests dies de cap d’any, en els que es valora l’any passat i s’assumeixen nous reptes pel nou any que arriba, també és temps de recordar aquelles persones més estimades, sobretot aquelles que, pel que sigui, durant aquestes dates no estan aprop.  Persones que, potser, fa molt que no veus, que no hi tens contacte, però que han deixat una petjada profunda a les nostres vides.  Són tants els sentiments i emocions que sents que es fa molt difícil, per no dir impossible, poder expressar-ho de forma coherent i entenedora.

L’any, però, que t’escapes de compromisos familiars o dels sopars amb la colla de sempre, i decideixes passar el cap d’any amb part d’aquestes persones, es converteix en un dia per recordar i en una nit per no acabar ni oblidar.  Tot allò que aprenem, tot allò que ens defineix com a persones ve donat per aquelles persones que ens envolten al llarg de la vida, durant períodes més o menys llargs, però suficientment importants per deixar empremta.  Aquestes persones passen a formar part de les nostres vides i malgrat no expressar-ho mai, estem eternament agraïts per tot el que ens han ensenyat, per tots els moments compartits.

I així, un dia que podria ser més o menys normal i rutinari, es converteix en un emotiu darrer dia de l’any i en un festiu i nostàlgic primer dia del següent any, carregat de motius per tirar endavant qualsevol projecte que ens proposem amb la certesa de comptar amb la millor companyia i amb la millor gent.  La gent que necessita aquesta terra.